No cal que vengas...

A la darrera entrada del bloc vaig parlar de les semblances existents entre el dialecte del castellà parlat a la meua terra i el valencià, fruit del contacte de llengües existent al llarg dels segles. A banda de la quantitat de vocabulari similar, una de les semblances més cridaneres per a mi és l’ús que fem del verb “caldre” (en valencià) o “caler” (en aragonès). Nosaltres utilitzem aquest verb sempre en negatiu, per tal d’expressar la no necessitat o la inutilitat de fer alguna cosa, per exemple, quan diem “No cal que vengas” estem transmitint al nostre interlocutor la idea que no fa falta que vinga, que no és necessari. Mai usem aquest verb en afirmatiu, per tant, sempre que l’utilitzem va precedit d’un “no”, mai diem “Cal que vayas a comprar”, en tot cas diríem “Has de ir a comprar”, però, si és probable que diguem “No cal que vayas a comprar”.

Per sort, a l’Aragó encara tenim televisió autonòmica, a més amb un bon grapat de programes de caràcter cultural, cosa que està contribuint a vertebrar el nostre territori (tan extens i despoblat) i a difondre i donar valor a la nostra pròpia cultura, tan desestimada al llarg dels segles per nosaltres mateixos. Existeix un programa (¡Bien dicho!) dedicat a la llengua, en el qual es posa de manifest la riquesa de les parles de les diferents parts del territori. Al capítol que us lligue a continuació, al minut 4:10, es fa referència a les expressions “no cal” i “no cale”, les quals signifiquen el mateix. Cal dir que el mapa que mostren no és del tot correcte, ja que aquestes expressions s’utilitzen en molts més llocs a banda de les zones marcades.

¡Bien dicho! - El Tiempo 16/02/2012

Des de terres de frontera

Per diverses circumstàncies, el contacte de llengües és un fet que ha estat molt present a la meua vida, és per això que trobe interessant una disciplina com la sociolingüística. Sóc Miguel, aragonès de naixement i de cor que viu a terres valencianes des dels dos anys de vida. Encara que porte més de 25 anys açí, el lligam amb el meu lloc d’origen ha sigut sempre molt fort, a aquest fet ha contribuït que quasi tota la meua família i els meus millors amics continuen allí, i que des de la ciutat de València fins al meu poble tan sols hi ha una hora de viatge, el que m’ha possibilitat anar amb molta assiduïtat.

Natural de Mora de Rubielos, per allò que, des de ja fa temps, els xiquets no naixen a la seua casa sinó a un hospital, vaig nàixer a la ciutat de Terol un fred 28 de desembre de l’any 1985. Els meus pares són ambdós també de Mora, com tres dels meus quatre avis. La meua àvia paterna, encara que va arribar al poble amb pocs anys, era d’una masia d’Alcalá de la Selva, molt propera al santuari de la Verge de la Vega. Llegint açò un pot pensar, sent tots els seus avantpassats de la mateixa zona, com és que diu que el contacte de llengües ha sigut significatiu a la seua vida? Bé, doncs són dos els motius pels quals he començat l’entrada d’eixa manera, podríem dir que un és de caràcter territorial i l’altre d'àmbit personal. El primer l’explicaré a continuació, el segon serà el tema d’una altra entrada del bloc que avui estrene.

Mora de Rubielos. Masada o masía, construcció típica del sud-est de Terol. Al fons, nevada, la serra de Javalambre.

La meua comarca s'anomena Gúdar-Javalambre, és la situada més al sud d’Aragó. Durant segles ha sigut terra de frontera i continua sent-ho. Abans estava enclavada entre dos regnes i ara entre dos comunitats autònomes. Lingüísticament, les terres frontereres solen posseir una riquesa extraordinària, i en aquest cas, encara que molta gent ni tan sols es done compte, també. Nosaltres parlem castellà, però un castellà molt peculiar. A banda de l’entonació aragonesa, la parla d’aquesta zona posseeix un extens vocabulari que no existeix en altres zones de parla castellana, no obstant això, moltes d’elles són iguals o molt similars a paraules valencianes. Açò té una explicació que es remunta a l’època de la reconquesta. Com ja vàrem vore a classe, l’interior del Regne de València es va repoblar amb aragonesos. Aquesta gent no parlava castellà, si no que parlava en aragonès, el qual era l’idioma del Regne d’Aragó. Com va explicar Mercé, amb el Compromís de Casp arriben a la corona aragonesa la dinastia dels Trastàmara, els quals van introduir el castellà com a llengua oficial de la cort, fet que va desencadenar un procés de substitució lingüística que va acabar castellanitzant la parla de quasi tot l’Aragó i l’interior del Regne de València. Encara que en aquestes terres es va començar a parlar castellà, el sustrat de l’aragonès era molt fort, fet que va provocar que, encara actualment, s’usen moltes paraules provinents d’aquest idioma, el qual avui en dia solament es conserva viu al nord de la província d’Osca, pricipalment a les valls pirenenques.

El fet que moltes paraules que usem a la meua terra siguen similars a paraules valencianes em fa pensar que, pot ser, moltes paraules aragoneses passaren al valencià pel contacte que va tindre lloc entre les dues llengües a les pròpies terres valencianes. Una forma de comprovar-ho seria constatant si al català parlat a Catalunya s’utilitzen aquests mots. Una altra causa potser simplement que tant l’aragonès com el català, com a llengües romançes que sòn, i a més, utilitzades dins la mateixa corona, foren similars en molts aspectes i açò provocara les semblances de les que estic parlant. Pense que aquestes similituds és més improbable que sorgiren degut a l’influència del valencià, al menys a la meua comarca. Encara que limita amb terres valencianes, no ho fa amb terres valencianoparlants, per exemple, entre Gúdar-Javalambre i les terres més pròximes on es parla valencià, es troba la comarca de l’Alt Palància. Vull dir amb açò que el valencià és probable que influïsca en comarques castellanoparlants limítrofes, però no en comarques més allunyades com és el cas de la meua. A més, històricament els fluixos migratoris sempre han sigut, principalment per motius econòmics, cap a terres de parla valenciana, fet que recolzaria la teoria de que eixos mots provingueren de l’aragonès i foren assimilats pel valencià.

El parlar a la meua comarca és molt similar al de les comarques interiors valencianes limítrofes amb l’Aragó, com ara l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans o el Racó d’Ademús. A la Comunitat Valenciana, aquest dialecte és coneix com “xurro” però, com he explicat, no solament és parla a terres valencianes, també és propi de les comarques aragoneses de Gúdar-Javalambre i Maestrazgo. Una vegada avances cap a l'interior d'Aragó canvia el parlar, per exemple, a Mora de Rubielos usem paraules que s’usen a Cortes de Arenoso (Alt Millars) per contra, aquestes no s’usen a Terol capital. Aprofitaré aquest bloc per a tractar, al menys, els casos més significatius de semblances entre el valencià i el castellà parlat a zones d’Aragó, ocasionats tots pel contacte de llengües al llarg dels segles.

Mapa de collita pròpia on apareixen els territoris on es parla el dialecte "xurro" del castellà.