Teoria de l'assignatura

Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l’àmbit escolar

1.    Contacte de llengües

LLENGUATGE

Capacitat que tenim els humans per a comunicar-nos.

• Elements interns (l'estructura lingüística): és el conjunt de mecanismes interns de funcionament d'una llengua: fonètica (els sons), la fonologia (els fonemes), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc. Estudia per tant l'essencia de la llengua. És l'objecte d'estudi de l'antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moderna lingüística.

• Elements externs (l'ús lingüístic): és el fet mateix d'usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment. Són, per tant, les relacions que hi ha entre llengua i societat. Estudia les condicions d'existència d'una llengua.

LA SOCIOLINGÜÍSTICA

És una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Analitza l'ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. La sociolingüística té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació:

• Els àmbits d'ús d'una llengua.
• El territori on es practica.
• Les varietats lingüístiques més usades.
• La categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants.
• Els temes que es tracten.
• El context en que es realitzen les comunicacions.
• Les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació.

MONOLINGÜISME

És l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns 200 estats.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l'acceptació d'una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, EUA, Turquia, Marroc, Austràlia... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d'una serie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història.

Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació extranya, és l'excepció. La norma general és el plurilingüisme. Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre's de manera distinta en cada societat i és allò el que haurem d'analitzar.

El concepte de llengües en contacte va ser difòs l'any 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.

D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.

Monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

Monolingüisme social: es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Llengües minoritàries: tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries: català (11 milions), suec, búlgar (10 milions), danés (6 milions), noruec, finlandés (4,5 milions),  albanés, eslovac (6 milions), lituà (4 milions), etc.

Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

Bretó, gal·lés, occità, català, èuscar, sard... són llengües minoritzades.

No existeix un paral·lelisme entre llengües minoritàries i llengües minoritzades (alemany a l’Alsàcia, castellà a Puerto Rico).

BILINGÜISME

Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme, quatrilingüisme...)

Aquesta definició tan ampla ha provocat que aquest terme s’haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística.

Aquest terme s’ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han participat en l’intent de definició.

Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic. S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix  en la realitat.

Bilingüisme individual

Capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.

Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S’engloben ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

-          Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l’entén i també la parla). També es pot tenir present l’ús escrit de la llengua (la llig, la escriu) i ens resultaria una diversitat de situacions molt complexa.

-          Segons el grau de domini de les llengües; simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d’ús...

-          Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu ( per exemple, els immigrants).

Bilingüisme social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S’usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.

També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.

Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua.

És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua).

El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.

Sociolingüistes com Aracil o Ninyoles han denunciat el que ells anomenen mite del bilingüisme:

Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades a ser-ho.

Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

Bilingüisme territorial

Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandès (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia).

Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants.

Aquest bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.

Com que freqüentment el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües”, els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics: la diglòssia, el conflicte lingüístic i el procés de substitució.

DIGLÒSSIA

El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què consisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i del grec, llengües que, com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral.

En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d’una llengua.

Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida.

Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i d’àmbits d’ús informals s’expressa per mitjà del conegut esquema:

Usos	Varietat A	Varietat B
Formal	X--
Informal		--X

Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua).

Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.

Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

·         Diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de les quals són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai, on el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.

·         Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. Rússia: l’aristocràcia russa francòfona abans de la 1ª Guerra Mundial i el poble russoparlant.

·         Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).

·         Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...)

En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa).

Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a disglòssica.

Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.

El català ha estat durant el segle XX en una situació disglòssica, però avui no.

És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

1.       La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.

2.       La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3.       Molts consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Es tracta, per tant, d’una situació dinàmica i inestable.

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).

Una vegada que una comunitat lingüístic entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

Etapa inicial

Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...).

1.       Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2.       Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (B) i és suplantada per la llengua dominadora (A). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A.

Es presenten diversos problemes:

Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics: són els prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua (llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, etc.) En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

Bilingüisme unidireccional: la llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en la llengua B.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut  de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.