Una llengua nostra que mor

Com que té relació amb l'assignatura, crec apropiat penjar com a una nova entrada aquesta ressenya que vaig escriure per a Propostes Didàctiques en Llengua i Literatura, amb el professor Alexandre Bataller. Alguns dels temes que tracta són similars als de la primera entrada, però pense que és un text interessant per a prendre consciència d'una altra realitat lingüística del País Valencià que moltes vegades roman a un segon plànol.

Per motius que explicaré més endavant, dins de l’oferta que presentava el I Congrés Internacional sobre l’Ensenyament de la Gramàtica, que es va celebrar a València els passats dies 27 i 28 de març, em va interessar especialment la comunicació que anava a exposar Alexandre Bataller: L’ensenyament de la gramàtica en les comarques valencianes de parla castellana. Vaig decidir anar-hi perquè volia aprendre més sobre la realitat lingüística d’aquestes comarques abans esmentades. 

Com es pot deduir del seu títol, la comunicació se centrava en les peculiaritats lingüístiques de les comarques valencianes de parla castellana, tema que, per la meua procedència, em resulta de gran interés, ja que, encara que no sóc valencià, sóc d’una zona on usem la mateixa parla que moltes d’estes comarques i per tant, la problemàtica que es presenta és similar.

La comunicació va ser distribuïda en tres parts diferents: passat, present i futur, relacionant-se amb el lema del propi congrés. Alexandre va comentar que allò que li va fer treballar sobre aquest tema va ser la lectura d’un comentari d’una alumna seua que va fer les pràctiques a Xest. Aquesta mestra tenia una visió pejorativa de la parla local d’aquest municipi, i es preguntava com es podria superar aquest inconvenient. Va cridar l’atenció del ponent aquest punt de vista, més encara en ple segle XXI, i li va recordar comentaris i escrits de mestres que varen exercir la seua professió en aquests pobles als inicis del segle XX, on es reflexava que la concepció d’aquestes parles locals era quasi idèntica. Concebien aquestes formes de parlar com una cosa bàrbara, que s’ha d’eliminar, com una funesta herència dels pares cap als xiquets que dificulta el correcte ensenyament de la gramàtica. Aquests pensaments no desentonen tenint en compte l’època en què estan contextualitzats, però si criden l’atenció avui en dia.

Una vegada explicada la consideració que en l’escola es tenia antigament d’aquestes parles, es va passar a parlar sobre la situació actual. Avui en dia es pretén eliminar els prejudicis existents cap a aquestes varietats locals. S’han realitzat estudis que han demostrat que els parlants tenen una bona concepció de la seua manera de parlar fins més o menys els deu anys, quan comencen a pensar que parlen castellà malament degut a la influència rebuda des de l’escola on, normalment, a soles es considera correcta la parla estàndard, desestimant la resta de varietats locals. Es va comentar que, en moltes ocasions, són els propis mestres els principals obstacles per tal d’avançar en aquest camp. És probable que molts mestres treballen en aquests pobles durant pocs anys i que, a més, provinguen d’un altre lloc, fet pel qual desconeixen la realitat lingüística local, factor que propicia que no consideren les varietats pròpies com a objecte d’ensenyament.

Pensant en el futur, Bataller creu que la millor ferramenta que tenim per aconseguir valorar aquestes parles locals i introduir-les dins de l’escola no és altra que la formació del professorat. No és possible que l’actual pla formatiu done com a resultat mestres que consideren aquestes peculiaritats lingüístiques pejorativament, en lloc de ser conscients de la riquesa que suposen i les possibilitats d’ensenyament que poden propiciar. Per una banda s’ha d’eliminar tot prejudici cap a aquestes varietats lingüístiques, i ensenyar als futurs mestres que suposen una gran ferramenta per a la seua tasca docent a l’hora de l’ensenyament de llengües, ni més ni menys són una confluència entre els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana. D’altra banda s’ha d’intentar que els futurs docents siguen conscients  que és fonamental per a dur a terme satisfactòriament la seua tasca, que s’integren en el context dels alumnes amb els quals hagen de  treballar, però en tots els àmbits, també en el lingüístic. Per a ficar les parles locals a l’escola, fer que passen a ser objecte d’estudi i aprofitar les possibilitats didàctiques que plantegen, cal que els mestres siguen els primers coneixedors.

Després de la comunicació vam tindre temps per a debatre sobre la problemàtica exposada per Bataller. Una confusió entre el meu nom i el d’un altre assistent assegut al meu costat va fer que tinguera l’oportunitat d’exposar la meu opinió al respecte, cosa que vaig agrair ja que, com he dit al principi, és un tema de gran interès per a mi.

Sóc natural de Mora de Rubielos, poble situat al sud d’Aragó, molt a prop de la frontera amb la província de Castelló. Amb aquests primers pobles valencians compartim, a banda d’altres moltes coses, la nostra forma de parlar. És per això que em considere un parlant més d’aquestes varietats lingüístiques esmentades anteriorment. Encara que visc a terres valencianes des de ben menut, mai m’he deslligat de la meua terra d’origen, ni tan sols de la seua parla, més bé al contrari, el meu sentiment per ella ha anat incrementant-se amb el pas del temps. 

Tots els meus avantpassats, fins a on jo conec, foren de la mateixa comarca, a més a més, tres dels meus quatre avis eren “masoveros”, és a dir, vivien en “masadas”, cases de camp aïllades on les famílies eren autosuficients, mantenint poc contacte amb la gent que residia als pobles. Aquest mode de vida suposava una forma diferent d’entendre el món, una cultura diferenciada de la gent dels pobles i, com no, un vocabulari també diferenciat. L’aïllament d’aquestes gents va fer que mantingueren l’ús  de moltes paraules que al poble anaven desapareixent a poc a poc, degut entre altres motius a la consideració pejorativa que es tenia dels masovers, i a la substitució que es feia a l’escola de la parla local pel castellà estàndard, el qual, com vam poder comprovar a la comunicació, era l’única varietat que es considerava correcta.

Jo he tingut la sort de no arribar massa tard per a conèixer la diversitat lingüística que presenten les parles d’aquestes zones, una diversitat encara viva i en boca dels seus parlants fent un ús quotidià de la mateixa; però els meus fills, si és que algun dia en tinc, estic segur que ja no hi arribaran a temps. Com vaig poder explicar, des de la generació dels meus avis fins a la meua s’ha perdut una gran riquesa lingüística, i aquest procés, en comptes d’aturar-se s’accelera cada vegada més, empobrint la nostra parla de generació en generació. 

Perdem la nostra llengua, la nostra singularitat i, per què no dir-ho, part de la nostra identitat perquè nosaltres mateixos l’hem menyspreat, perquè ningú ens ha dit que la nostra forma de parlar, la nostra forma d’anomenar les coses és tan vàlida com qualsevol altra, ni molt menys és un signe d’incultura o rusticitat. Parlem un castellà ple d’aragonesismes, influït, especialment en les comarques més properes a zones valencianoparlants, pel valencià. Es tracta d’un dialecte fruit del contacte de llengües al llarg dels segles sobre unes terres de frontera, fet que li dota d’una singularitat que, sota la meua opinió, hauria de ser objecte de protecció i potenciació, i hauria de ser-ho ja, demà potser siga massa tard.

Els valencianoparlants es van donar compte del perill que corria la seua llengua. Amb lluita i sacrifici van aconseguir que es reconeguera com a llengua oficial de la Comunitat Valenciana i van crear organismes que es dediquen a la seua protecció, al seu estudi i a la seua promoció. Desperta enveja sana veure com una part de la diversitat lingüística valenciana remunta el vol, per contra, la llengua de les despoblades, i tantes vegades oblidades, comarques “xurres”, la qual és tan valenciana com el propi valencià, es troba condemnada a desaparèixer sota l’espenta del castellà estàndard. 

El primer pas per evitar la desaparició d’aquestes parles és que els propis parlants prenguem consciència del seu valor i del perill de mort que pateixen. Som nosaltres qui hem de defensar-les; si no, ningú ho farà. No és tasca fàcil. Si tan complicat resulta de vegades defensar una llengua, quant més difícil no resultarà defensar un dialecte?