Com que té relació amb l'assignatura, crec apropiat penjar com a una nova entrada aquesta ressenya que vaig escriure per a Propostes Didàctiques en Llengua i Literatura, amb el professor Alexandre Bataller. Alguns dels temes que tracta són similars als de la primera entrada, però pense que és un text interessant per a prendre consciència d'una altra realitat lingüística del País Valencià que moltes vegades roman a un segon plànol.
Per motius que explicaré més
endavant, dins de l’oferta que presentava el I Congrés Internacional sobre
l’Ensenyament de la Gramàtica, que es va celebrar a València els passats dies
27 i 28 de març, em va interessar especialment la comunicació que anava a
exposar Alexandre Bataller: L’ensenyament
de la gramàtica en les comarques valencianes de parla castellana. Vaig
decidir anar-hi
perquè volia aprendre més sobre la realitat lingüística d’aquestes comarques
abans esmentades.
Com es pot deduir del seu
títol, la comunicació se centrava en les peculiaritats lingüístiques de les
comarques valencianes de parla castellana, tema que, per la meua procedència,
em resulta de gran interés, ja que, encara que no sóc valencià, sóc d’una zona
on usem la mateixa parla que moltes d’estes comarques i per tant, la
problemàtica que es presenta és similar.
La comunicació va ser
distribuïda en tres parts diferents: passat, present i futur, relacionant-se
amb el lema del propi congrés. Alexandre va comentar que allò que li va fer
treballar sobre aquest tema va ser la lectura d’un comentari d’una alumna seua
que va fer les pràctiques a Xest. Aquesta mestra tenia una visió pejorativa de
la parla local d’aquest municipi, i es preguntava com es podria superar aquest
inconvenient. Va cridar l’atenció del ponent aquest punt de vista, més encara
en ple segle XXI, i li va recordar comentaris i escrits de mestres que varen exercir
la seua professió en aquests pobles als inicis del segle XX, on es reflexava
que la concepció d’aquestes parles locals era quasi idèntica. Concebien
aquestes formes de parlar com una cosa bàrbara, que s’ha d’eliminar, com una
funesta herència dels pares cap als xiquets que dificulta el correcte ensenyament
de la gramàtica. Aquests pensaments no desentonen tenint en compte l’època en
què estan contextualitzats, però si criden l’atenció avui en dia.
Una vegada explicada la
consideració que en l’escola es tenia antigament d’aquestes parles, es va
passar a parlar sobre la situació actual. Avui en dia es pretén eliminar els
prejudicis existents cap a aquestes varietats locals. S’han realitzat estudis
que han demostrat que els parlants tenen una bona concepció de la seua manera
de parlar fins més o menys els deu anys, quan comencen a pensar que parlen
castellà malament degut a la influència rebuda des de l’escola on, normalment,
a soles es considera correcta la parla estàndard, desestimant la resta de varietats
locals. Es va comentar que, en moltes ocasions, són els propis mestres els
principals obstacles per tal d’avançar en aquest camp. És probable que molts
mestres treballen en aquests pobles durant pocs anys i que, a més, provinguen
d’un altre lloc, fet pel qual desconeixen la realitat lingüística local, factor
que propicia que no consideren les varietats pròpies com a objecte
d’ensenyament.
Pensant en el futur, Bataller
creu que la millor ferramenta que tenim per aconseguir valorar aquestes parles
locals i introduir-les dins de l’escola no és altra que la formació del
professorat. No és possible que l’actual pla formatiu done com a resultat
mestres que consideren aquestes peculiaritats lingüístiques pejorativament, en
lloc de ser conscients de la riquesa que suposen i les possibilitats
d’ensenyament que poden propiciar. Per una banda s’ha d’eliminar tot prejudici
cap a aquestes varietats lingüístiques, i ensenyar als futurs mestres que
suposen una gran ferramenta per a la seua tasca docent a l’hora de l’ensenyament
de llengües, ni més ni menys són una confluència entre els dos idiomes oficials
de la Comunitat Valenciana. D’altra banda s’ha d’intentar que els futurs
docents siguen conscients que és
fonamental per a dur a terme satisfactòriament la seua tasca, que s’integren en
el context dels alumnes amb els quals hagen de treballar, però en tots els àmbits, també en
el lingüístic. Per a ficar les parles locals a l’escola, fer que passen a ser
objecte d’estudi i aprofitar les possibilitats didàctiques que plantegen, cal
que els mestres siguen els primers coneixedors.
Després de la comunicació vam
tindre temps per a debatre sobre la problemàtica exposada per Bataller. Una
confusió entre el meu nom i el d’un altre assistent assegut al meu costat va
fer que tinguera l’oportunitat d’exposar la meu opinió al respecte, cosa que
vaig agrair ja que, com he dit al principi, és un tema de gran interès per a
mi.
Sóc natural de Mora de
Rubielos, poble situat al sud d’Aragó, molt a prop de la frontera amb la província
de Castelló. Amb aquests primers pobles valencians compartim, a banda d’altres
moltes coses, la nostra forma de parlar. És per això que em considere un
parlant més d’aquestes varietats lingüístiques esmentades anteriorment. Encara
que visc a terres valencianes des de ben menut, mai m’he deslligat de la meua
terra d’origen, ni tan sols de la seua parla, més bé al contrari, el meu
sentiment per ella ha anat incrementant-se amb el pas del temps.
Tots els meus
avantpassats, fins a on jo conec, foren de la mateixa comarca, a més a més,
tres dels meus quatre avis eren “masoveros”, és a dir, vivien en “masadas”,
cases de camp aïllades on les famílies eren autosuficients, mantenint poc
contacte amb la gent que residia als pobles. Aquest mode de vida suposava una
forma diferent d’entendre el món, una cultura diferenciada de la gent dels
pobles i, com no, un vocabulari també diferenciat. L’aïllament d’aquestes gents
va fer que mantingueren l’ús de moltes
paraules que al poble anaven desapareixent a poc a poc, degut entre altres
motius a la consideració pejorativa que es tenia dels masovers, i a la
substitució que es feia a l’escola de la parla local pel castellà estàndard, el
qual, com vam poder comprovar a la comunicació, era l’única varietat que es
considerava correcta.
Jo he tingut la sort de no
arribar massa tard per a conèixer la diversitat lingüística que presenten les
parles d’aquestes zones, una diversitat encara viva i en boca dels seus
parlants fent un ús quotidià de la mateixa; però els meus fills, si és que algun
dia en tinc, estic segur que ja no hi arribaran a temps. Com vaig poder
explicar, des de la generació dels meus avis fins a la meua s’ha perdut una
gran riquesa lingüística, i aquest procés, en comptes d’aturar-se s’accelera
cada vegada més, empobrint la nostra parla de generació en generació.
Perdem la
nostra llengua, la nostra singularitat i, per què no dir-ho, part de la nostra
identitat perquè nosaltres mateixos l’hem menyspreat, perquè ningú ens ha dit
que la nostra forma de parlar, la nostra forma d’anomenar les coses és tan
vàlida com qualsevol altra, ni molt menys és un signe d’incultura o rusticitat.
Parlem un castellà ple d’aragonesismes, influït, especialment en les comarques
més properes a zones valencianoparlants, pel valencià. Es tracta d’un dialecte
fruit del contacte de llengües al llarg dels segles sobre unes terres de
frontera, fet que li dota d’una singularitat que, sota la meua opinió, hauria
de ser objecte de protecció i potenciació, i hauria de ser-ho ja, demà potser
siga massa tard.
Els valencianoparlants es van
donar compte del perill que corria la seua llengua. Amb lluita i sacrifici van
aconseguir que es reconeguera com a llengua oficial de la Comunitat Valenciana
i van crear organismes que es dediquen a la seua protecció, al seu estudi i a
la seua promoció. Desperta enveja sana veure com una part de la diversitat
lingüística valenciana remunta el vol, per contra, la llengua de les
despoblades, i tantes vegades oblidades, comarques “xurres”, la qual és tan
valenciana com el propi valencià, es troba condemnada a desaparèixer sota l’espenta
del castellà estàndard.
El primer pas per evitar la
desaparició d’aquestes parles és que els propis parlants prenguem consciència
del seu valor i del perill de mort que pateixen. Som nosaltres qui hem de
defensar-les; si no, ningú ho farà. No és tasca fàcil. Si tan complicat resulta
de vegades defensar una llengua, quant més difícil no resultarà defensar un
dialecte?
